BENVINGUTS AL MEU RACÓ DE PENSAR. PASSEU, FEU-LO TAMBÉ EL VOSTRE !!

"Cal protestar fins i tot quan no serveix de res" (Manuel de Pedrolo)

"El pitjor càstig per a aquells a qui no interessa la política, és el de ser governats per aquells a qui sí els hi interessa." (Arnold Toynbee)

dilluns, 13 d’agost del 2012

“NO VULL PAGAR”, “NO VULL FOLLAR”

Primavera de 2012 d.C., en algun lloc de Catalunya...

Alguns dels ciutadans catalans molestos per haver de pagar peatges decideixen d’una manera més o menys espontània (no es tenen dades contrastades al respecte sobre com va començar) accedir a les autopistes, i en arribar a les barreres de peatge comunicar que no es vol pagar el peatge. El moviment defèn que el peatge s’ha de pagar a tot arreu de l’estat espanyol… o enlloc. I que no és racional que les concesionàries guanyin uns beneficis desorbitants a costa dels usuaris.

El moviment s’estén i alguns milers de conductors/es (i els seus acompanyants) bloqueixen el pas de barreres de peatge. Les imatges d’aquestes persones i les seves banderoles de ‘no-vull-pagar’ es difonen pels mitjans de comunicació del país i d’alguna manera o altra, de l’estat.

Conseqüència: el percentatge de valeroses/os, coherents ideològicament, compromesos/es, és molt baix. El ressó té un cert recorregut, alguns partits polítics, d’una manera més o menys ‘folclòrica’ i impostada s’afegeixen al moviment… i comencen a arribar les multes a casa dels valerosos/es, qui, hauran de decidir si segueixen tensant la corda del sistema, o acaben pagant.

...Algunes setmanes després: el govern central de l’estat decideix augmentar un 7,5% els peatges. Allà on es paguen peatges, evidentment.


Atenes (Grècia clàssica), en algun moment del 411 a.C.

Les dones d’algunes ‘polis’ (ciutats-estat) gregues, cansades de què els seus marits sempre s’estiguin fent la guerra els uns als altres i tinguin dessassistides la família i l’economia domèstica, decideixen fer una vaga de sexe: no tornaran a anar-se’n al llit amb els seus marits fins que aquests no deixen de batallar.

Aquest és l’argument inicial de ‘LISÍSTRATA’, obra de teatre del grec Aristòfanes, qui va fer la seva primera representació de l’obra el 411 aC., i que era una crítica clara a la recent i cruenta guerra del Peloponés. D’això fa més de 2.420 anys. El primer “Jo-no`vull-…” del que es té coneixament. Ja veieu: tot està inventat.

Lisístrata és la dona qui, amb un gran sentit de la responsabilitat individual, convenç les altres dones per que es neguin a practicar el sexe fins que els seus marits deixin de fer la guerra i negociïn la pau. L’obra és molt graciosa, i detalla les cuites dels homes per recuperar l’acròpolis i intentar vèncer la ressistència sexual de les dones.

No cal dir que elles acaben vencent i els homes, incapaços de viure amb les seves ereccions desateses… es posen a solventar les seves diferències. Tot acaba amb cants i cel·lebracions (bé, i suposo que amb alguna coseta més, que per això han fet les paus!)

Tornant a 2012 d.C...


No cal que nosaltres esperem que aparegui la nostra Lisístrata particular, “catalana i independentista”, per resoldre els nostres problemes pel pagament de peatges a les autopistes. Les ereccions dels grecs provocades pel seu desig sexual són avui les ereccions (llegiu “ambició”) de les empreses concesionàries provocades pel desig de beneficis financers. Només cal que tanquem les nostres cames (llegiu “butxaques”) fins provocar-lis un neguit de desig “financer” que no tinguin més remei que racionalitzar els peatges: probablement reduïnt els de les autopistes catalanes i aplicant pagament de peatges amb els mateixos barems a les d’autopistes avui de franc a l’estat espanyol.

No és necessari tampoc exposar-se individualment a sancions ni a accions que molesten a altres usuaris i que creen reaccions de tots signes. Només cal que durant alguns caps de setmana, (perquè en dies laborables és més complicat), s’utilitzi la carretera nacional en lloc de l’autopista. I carregar-se de paciència, com feien els nostres pares fa 30 o 40 anys.

Què, doncs, fem un “no-vull-autopistes-fins-que-costin-un-preu-racional”, o seguim follant i  alhora queixant-nos?


diumenge, 12 de febrer del 2012




Chan Koonchung: "Anys de Prosperitat". Fa ja algunes setmanes que vaig acabar de llegir aquest llibre i encara estic intentant acabar de saborejar-lo; com quan et menges un deliciós àpat i insisteixes en mantenir aquell gust a la boca, negant-te a què desaparegui. Al final, ja fan més el record i la imaginació afegida que no pas el que veritablement ja et resti res per assaborir a la boca: altres plats han pres el lloc d'aquell, potser tan bons com aquell però, ai carai, encara recordes aquell...

Alguns crítics comparen aquest llibre de Koonchung amb el 1984 de George Orwell o el Món Feliç d'Aldous Huxley. Potser sí que ho és des d'una perspectiva de descripció d'una societat dirigida i controlada, manipulada, però aquelles varen ser escrites amb el gran mèrit d'imaginar -visualitzar, preveure- una societat futura, societat que avui dia ja és bastant real tal i com ells la varen descriure. El que escriu en Chan Koonchung és "l'avui"; no cal que esperem anys per a veure si esdevé realitat o no.

La novel·la de Chan Koonchung crec que és d'un gran realisme, d'una gran capacitat d'anàlisi de la política, l'economia i la societat xinesa actuals. És, alhora, un gran exercici d'anàlisi en termes de geopolítica i estratègia de poder, i tot fet d'una forma amena, que enganxa el lector al llibre.

M'ha deixat maravellat com, a partir d'una situació que sembla absolutament inversemblan (la desaparició, en la memòria de la gent i a algun lloc més, d'un mes sencer del calendari xinés, de la vida dels xinesos) es desenvolupa una trama que sembla inicialment de misteri i ciència-ficció, però que acaba sent un gran exercici de realisme i lògica. No explicaré res més. Tan sols que mai he llegit un lllibre d'aquesta mena en què al final no he tingut la sensació, o més que una sensació, de què la història es resol d'una manera "forçada" o de tot punt increïble, per tancar la trama com sigui. Ben al contrari, en aquesta història de "Anys de Prosperitat" al final tot quadra d'una manera lògica.

Acabes agafant estimació i patint pels seus protagonistes i les seves tribulacions: el Lao Chen, el Fang Caodi, la Xiao Xi, el Zhang Dou, i fins i tot un alt funcionari, en He Dongsheng.

Però voleu saber el que vaig trobar més complicat, i del què no em vaig adonar fins que tenia el llibre bastant avançat? Doncs que inconscientment  m'imaginava els personatges amb una fesomia occidental: els típics herois i heroïnes, o simplement personatges de les típiques pel·lícules americanes  (el Lao Chen podria ser un Kevin Spacey, un George Clooney o el Clive Owen... I la noia? un paper idoni per a la Julianne Moore)... Però no! De cop em vaig adonar que són personatges xinesos, orientals: per tant, havien de ser més aviat baixets, ulls petits, pell groguenca, passa curta i apressurada, vestits a l'occidental però conservant trets orientals i amb la parla i els gestos característics dels xinesos). I des d'aleshores, em va costar tant de "visualitzar" els personatges...

Altament recomenable !


Koonchung, Chan: Anys de Prosperitat, La Campana, Barcelona, 2011 (L'original escrit el 2009)