Primavera de 2012 d.C., en algun lloc de Catalunya...
Alguns dels ciutadans catalans molestos per haver de pagar peatges decideixen d’una manera més o menys espontània (no es tenen dades contrastades al respecte sobre com va començar) accedir a les autopistes, i en arribar a les barreres de peatge comunicar que no es vol pagar el peatge. El moviment defèn que el peatge s’ha de pagar a tot arreu de l’estat espanyol… o enlloc. I que no és racional que les concesionàries guanyin uns beneficis desorbitants a costa dels usuaris.El moviment s’estén i alguns milers de conductors/es (i els seus acompanyants) bloqueixen el pas de barreres de peatge. Les imatges d’aquestes persones i les seves banderoles de ‘no-vull-pagar’ es difonen pels mitjans de comunicació del país i d’alguna manera o altra, de l’estat.
Conseqüència: el percentatge de valeroses/os, coherents ideològicament, compromesos/es, és molt baix. El ressó té un cert recorregut, alguns partits polítics, d’una manera més o menys ‘folclòrica’ i impostada s’afegeixen al moviment… i comencen a arribar les multes a casa dels valerosos/es, qui, hauran de decidir si segueixen tensant la corda del sistema, o acaben pagant.
...Algunes setmanes després: el govern central de l’estat decideix augmentar un 7,5% els peatges. Allà on es paguen peatges, evidentment.
Atenes (Grècia clàssica), en algun moment del 411 a.C.
Les dones d’algunes ‘polis’ (ciutats-estat) gregues, cansades de què els seus marits sempre s’estiguin fent la guerra els uns als altres i tinguin dessassistides la família i l’economia domèstica, decideixen fer una vaga de sexe: no tornaran a anar-se’n al llit amb els seus marits fins que aquests no deixen de batallar.Aquest és l’argument inicial de ‘LISÍSTRATA’, obra de teatre del grec Aristòfanes, qui va fer la seva primera representació de l’obra el 411 aC., i que era una crítica clara a la recent i cruenta guerra del Peloponés. D’això fa més de 2.420 anys. El primer “Jo-no`vull-…” del que es té coneixament. Ja veieu: tot està inventat.
Lisístrata és la dona qui, amb un gran sentit de la responsabilitat individual, convenç les altres dones per que es neguin a practicar el sexe fins que els seus marits deixin de fer la guerra i negociïn la pau. L’obra és molt graciosa, i detalla les cuites dels homes per recuperar l’acròpolis i intentar vèncer la ressistència sexual de les dones.
No cal dir que elles acaben vencent i els homes, incapaços de viure amb les seves ereccions desateses… es posen a solventar les seves diferències. Tot acaba amb cants i cel·lebracions (bé, i suposo que amb alguna coseta més, que per això han fet les paus!)
Tornant a 2012 d.C...
No cal que nosaltres esperem que aparegui la nostra Lisístrata particular, “catalana i independentista”, per resoldre els nostres problemes pel pagament de peatges a les autopistes. Les ereccions dels grecs provocades pel seu desig sexual són avui les ereccions (llegiu “ambició”) de les empreses concesionàries provocades pel desig de beneficis financers. Només cal que tanquem les nostres cames (llegiu “butxaques”) fins provocar-lis un neguit de desig “financer” que no tinguin més remei que racionalitzar els peatges: probablement reduïnt els de les autopistes catalanes i aplicant pagament de peatges amb els mateixos barems a les d’autopistes avui de franc a l’estat espanyol.No és necessari tampoc exposar-se individualment a sancions ni a accions que molesten a altres usuaris i que creen reaccions de tots signes. Només cal que durant alguns caps de setmana, (perquè en dies laborables és més complicat), s’utilitzi la carretera nacional en lloc de l’autopista. I carregar-se de paciència, com feien els nostres pares fa 30 o 40 anys.
Què, doncs, fem un “no-vull-autopistes-fins-que-costin-un-preu-racional”, o seguim follant i alhora queixant-nos?
