BENVINGUTS AL MEU RACÓ DE PENSAR. PASSEU, FEU-LO TAMBÉ EL VOSTRE !!

"Cal protestar fins i tot quan no serveix de res" (Manuel de Pedrolo)

"El pitjor càstig per a aquells a qui no interessa la política, és el de ser governats per aquells a qui sí els hi interessa." (Arnold Toynbee)

dilluns, 13 d’agost del 2012

“NO VULL PAGAR”, “NO VULL FOLLAR”

Primavera de 2012 d.C., en algun lloc de Catalunya...

Alguns dels ciutadans catalans molestos per haver de pagar peatges decideixen d’una manera més o menys espontània (no es tenen dades contrastades al respecte sobre com va començar) accedir a les autopistes, i en arribar a les barreres de peatge comunicar que no es vol pagar el peatge. El moviment defèn que el peatge s’ha de pagar a tot arreu de l’estat espanyol… o enlloc. I que no és racional que les concesionàries guanyin uns beneficis desorbitants a costa dels usuaris.

El moviment s’estén i alguns milers de conductors/es (i els seus acompanyants) bloqueixen el pas de barreres de peatge. Les imatges d’aquestes persones i les seves banderoles de ‘no-vull-pagar’ es difonen pels mitjans de comunicació del país i d’alguna manera o altra, de l’estat.

Conseqüència: el percentatge de valeroses/os, coherents ideològicament, compromesos/es, és molt baix. El ressó té un cert recorregut, alguns partits polítics, d’una manera més o menys ‘folclòrica’ i impostada s’afegeixen al moviment… i comencen a arribar les multes a casa dels valerosos/es, qui, hauran de decidir si segueixen tensant la corda del sistema, o acaben pagant.

...Algunes setmanes després: el govern central de l’estat decideix augmentar un 7,5% els peatges. Allà on es paguen peatges, evidentment.


Atenes (Grècia clàssica), en algun moment del 411 a.C.

Les dones d’algunes ‘polis’ (ciutats-estat) gregues, cansades de què els seus marits sempre s’estiguin fent la guerra els uns als altres i tinguin dessassistides la família i l’economia domèstica, decideixen fer una vaga de sexe: no tornaran a anar-se’n al llit amb els seus marits fins que aquests no deixen de batallar.

Aquest és l’argument inicial de ‘LISÍSTRATA’, obra de teatre del grec Aristòfanes, qui va fer la seva primera representació de l’obra el 411 aC., i que era una crítica clara a la recent i cruenta guerra del Peloponés. D’això fa més de 2.420 anys. El primer “Jo-no`vull-…” del que es té coneixament. Ja veieu: tot està inventat.

Lisístrata és la dona qui, amb un gran sentit de la responsabilitat individual, convenç les altres dones per que es neguin a practicar el sexe fins que els seus marits deixin de fer la guerra i negociïn la pau. L’obra és molt graciosa, i detalla les cuites dels homes per recuperar l’acròpolis i intentar vèncer la ressistència sexual de les dones.

No cal dir que elles acaben vencent i els homes, incapaços de viure amb les seves ereccions desateses… es posen a solventar les seves diferències. Tot acaba amb cants i cel·lebracions (bé, i suposo que amb alguna coseta més, que per això han fet les paus!)

Tornant a 2012 d.C...


No cal que nosaltres esperem que aparegui la nostra Lisístrata particular, “catalana i independentista”, per resoldre els nostres problemes pel pagament de peatges a les autopistes. Les ereccions dels grecs provocades pel seu desig sexual són avui les ereccions (llegiu “ambició”) de les empreses concesionàries provocades pel desig de beneficis financers. Només cal que tanquem les nostres cames (llegiu “butxaques”) fins provocar-lis un neguit de desig “financer” que no tinguin més remei que racionalitzar els peatges: probablement reduïnt els de les autopistes catalanes i aplicant pagament de peatges amb els mateixos barems a les d’autopistes avui de franc a l’estat espanyol.

No és necessari tampoc exposar-se individualment a sancions ni a accions que molesten a altres usuaris i que creen reaccions de tots signes. Només cal que durant alguns caps de setmana, (perquè en dies laborables és més complicat), s’utilitzi la carretera nacional en lloc de l’autopista. I carregar-se de paciència, com feien els nostres pares fa 30 o 40 anys.

Què, doncs, fem un “no-vull-autopistes-fins-que-costin-un-preu-racional”, o seguim follant i  alhora queixant-nos?


diumenge, 12 de febrer del 2012




Chan Koonchung: "Anys de Prosperitat". Fa ja algunes setmanes que vaig acabar de llegir aquest llibre i encara estic intentant acabar de saborejar-lo; com quan et menges un deliciós àpat i insisteixes en mantenir aquell gust a la boca, negant-te a què desaparegui. Al final, ja fan més el record i la imaginació afegida que no pas el que veritablement ja et resti res per assaborir a la boca: altres plats han pres el lloc d'aquell, potser tan bons com aquell però, ai carai, encara recordes aquell...

Alguns crítics comparen aquest llibre de Koonchung amb el 1984 de George Orwell o el Món Feliç d'Aldous Huxley. Potser sí que ho és des d'una perspectiva de descripció d'una societat dirigida i controlada, manipulada, però aquelles varen ser escrites amb el gran mèrit d'imaginar -visualitzar, preveure- una societat futura, societat que avui dia ja és bastant real tal i com ells la varen descriure. El que escriu en Chan Koonchung és "l'avui"; no cal que esperem anys per a veure si esdevé realitat o no.

La novel·la de Chan Koonchung crec que és d'un gran realisme, d'una gran capacitat d'anàlisi de la política, l'economia i la societat xinesa actuals. És, alhora, un gran exercici d'anàlisi en termes de geopolítica i estratègia de poder, i tot fet d'una forma amena, que enganxa el lector al llibre.

M'ha deixat maravellat com, a partir d'una situació que sembla absolutament inversemblan (la desaparició, en la memòria de la gent i a algun lloc més, d'un mes sencer del calendari xinés, de la vida dels xinesos) es desenvolupa una trama que sembla inicialment de misteri i ciència-ficció, però que acaba sent un gran exercici de realisme i lògica. No explicaré res més. Tan sols que mai he llegit un lllibre d'aquesta mena en què al final no he tingut la sensació, o més que una sensació, de què la història es resol d'una manera "forçada" o de tot punt increïble, per tancar la trama com sigui. Ben al contrari, en aquesta història de "Anys de Prosperitat" al final tot quadra d'una manera lògica.

Acabes agafant estimació i patint pels seus protagonistes i les seves tribulacions: el Lao Chen, el Fang Caodi, la Xiao Xi, el Zhang Dou, i fins i tot un alt funcionari, en He Dongsheng.

Però voleu saber el que vaig trobar més complicat, i del què no em vaig adonar fins que tenia el llibre bastant avançat? Doncs que inconscientment  m'imaginava els personatges amb una fesomia occidental: els típics herois i heroïnes, o simplement personatges de les típiques pel·lícules americanes  (el Lao Chen podria ser un Kevin Spacey, un George Clooney o el Clive Owen... I la noia? un paper idoni per a la Julianne Moore)... Però no! De cop em vaig adonar que són personatges xinesos, orientals: per tant, havien de ser més aviat baixets, ulls petits, pell groguenca, passa curta i apressurada, vestits a l'occidental però conservant trets orientals i amb la parla i els gestos característics dels xinesos). I des d'aleshores, em va costar tant de "visualitzar" els personatges...

Altament recomenable !


Koonchung, Chan: Anys de Prosperitat, La Campana, Barcelona, 2011 (L'original escrit el 2009)



dilluns, 14 de novembre del 2011

LA CONVENIENÇA (O NO!) DEL VOT

Una persona a qui aprecio comenta al seu mur del facebook: "No tinc clar si anar a votar, o no. A votar a qui? Qui millor defensa l´independencia, els que diuen d´anar a votar o els que no, que algú m´ho expliqui sisplau......gracies"


Fa 2 anys vaig fer-li una pregunta semblant a l'Arcadi Oliveres: Ens passem el temps reivindicant la nostra ideologia, els nostres pensaments i conviccions a nivell polític, social, econòmic i cultural, però un cop cada 4 anys ens trobem amb la mateixa disjuntiva: "Què és millor, el vot útil (ni que sigui tapant-se el nas), per a que no guanyin els més contraris al nostres postulats..., o votar en conciència ni que sàpigues que el vot acabarà no servint per res (si és que decidim anar a votar!...). La seva resposta em va deixar parat, però em va aclarir moltes coses, i la veritat és que la he tinguda ben present en molts dels pensaments que he tingut des d'aleshores. Simplement va contestar: "No ho sé." 

"No ho sé"! Era fantàstic: una persona que està molt més documentada que jo, que fa molts més anys que estudia, escriu i parla sobre aquests temes... i no es veia capaç de donar una resposta a aquella pregunta. 

No ho dic amb sarcasme ni ridiculitzant-lo, ans al contrari: això ens demostra que moltes coses que a la vida ens semblen senzilles i lògiques i "ja està", en realitat són molt més complexes. 

L'Arcadi Oliveres portava més de mitja hora parlant-nos de la seva idea d' una Catalunya independent, laica, socialment i ecològicament responsable, integradora i republicana... Veia el futur però no es veia capaç de prendre una decissió 'per demà'. Què voleu que us digui? Em va fer pensar en tota aquesta gent que 'tot ho veuen molt clar' però que a l'hora de la veritat no es mouen del lloc on són. L'Arcadi Oliveres és una persona compromesa, que es posa en primera línia de crítica, que es mou i que treballa per aconseguir allò que vol pel seu país i per al món. Però també és una persona que dubte què aconsellar sobre el següent pas més immediat.

Així que, benvolgut Pep, la teva pregunta no té una resposta fàcil.

Jo he pensat una cosa (me'n vaig adonar ahir escoltant les notícies sobre les darreres enquestes): només compten els que tenen pensat votar!! El PP majoria absoluta amb X% dels vots, el PSOE que només es quedarà amb Y% , l'IU que... etc, etc, etc. Però ni una sola notícia va parlar del % de persones que tenien pensat NO anar a votar. Aquests, Pep, no importen. Només se'n parlarà el dia de les eleccions i la setmana següent, però al final el que comptaran seran els vots vàlids. I aquells seran els que ens manaran.

Aleshores podem pensar en dues coses: no votar i esperar que les coses arribin a un límit que provoqui un conflicte civil radical i violent (i això vol dir sang, morts, dolor), o que resti una massa de marginats descontents, "outsiders" de la societat, o decidir anar a votar, ni que sigui a partits petits, sense possibilitats d'obtenir representants a les institucions, però que sigui una massa de vot real, no passiu, que mostri que un gran nombre de votants volen exercir el seu dret a escollir els seus governants, però que cap dels partits "tradicionals" representa la seva opció de democràcia.

Si no volem que, no ja nosaltres, sinó els nostres fills es vegin abocats a un conflicte violent, intentem aconseguir-los-hi un futur millor, assolit amb la força de la paraula i el vot, no amb el dolor de les pèrdues irrecuperables.

Valor i treball !

dilluns, 10 d’octubre del 2011

CANVIEM NOSALTRES, CANVIEM EL MÓN (2): "COM UNA MOTO"

Segona aportació personal a aquesta sèrie de pensaments en tinta negre sobre el que podem fer nosaltres per canviar allò que no ens agrada. Us deixo l'enllaç al bloc d'una gent excel·lent, emprenedora i intel·ligent que han creat un espai de reflexió i de comentaris que paga més que la pena de llegir: www.espaienxarxa.com. Espero que la meva reflexió "Com una moto", estigui mínimament a l'alçada dels altres col·laboradors. Aneu-los seguint, siusplau

Espero que, us agradi o no, ho veieu realitzable o no, si més no us faci pensar una mica sobre això. S'accepten comentaris i valoracions de tota mena.

http://www.espaienxarxa.com/com-una-moto?utm_source=rss&utm_medium=rss&utm_campaign=com-una-moto

dimecres, 28 de setembre del 2011

CANVIEM NOSALTRES, CANVIEM EL MÓN (1): PRESENTACIÓ


Amb aquesta inicio una sèrie de reflexions en tinta negre que espero que sigui tan llarga com interessants per a algú puguin ser les meves aportacions.

Estem en una situació.... bé, ja sabem tots en quina situació estem. Els mitjans de comunicació, els bars, transports públics, oficines, tallers i els ascensors, tots en van plens de comentaris i queixes. És allò que jo anomeno que som: polítics de barra de bar o cafeteria d'empresa: allà tots tenim les claus del problema i el decàleg de solucions. Però un cop tornem a la feina o anem cap a casa... ai, carai! ens poden més les nostres coses del cada dia que no pas posar en pràctica aquests decàlegs. Així que procuraré no ser-ne un més en afegir l'anàlisi del perquè ni del que ha de fer el govern de torn.

Es per això que en aquesta sèrie m'he proposat, m’he autoimposat, només intentar aportar idees i pensaments en positiu; és a dir, proposar solucions, i a escala nostra, és clar; intentant veure possibilitats o sortides d'emprenedoria en notícies que puguin servir d'exemple o literalment ser negatives d'entrada. Només amb ànim de construir... que per a desanimar o confondre ja en tenim prou amb alguns polítics professionals, sindicats, gran patronal, altes finances, i altres figuretes...

Tampoc voldria 'filosofar' massa (per a això ja hi ha els altres escrits d'aquest mateix “El bloc de l'Anton Granell"..., tot i que comprovareu que tendeixo a tirar cap a això força sovint...

Així que amb tantes restriccions d'una banda, i amb tantes pretensions, de l'altra, és ben possible que faci ben poques aportacions a aquesta sèrie... Però siguin les que siguin en nombre, espero que siguin de servei o de guspira per encendre el foc del pensament o l'acció per a algú o alguns de vosaltres. 

dimarts, 9 d’agost del 2011

"SALUT I INDEPENDENCIA"

CLICA AQUI PER ANAR A: Concert alternatiu per a la festa major del Pla de Sta Maria

Els joves del Pla de Sta Maria han programat un concert alternatiu per a la festa major "que durarà fins a altes hores de la nit", i s'acomiaden desitjant "Salut i independència".

Obviament jo desitjo el mateix: salut per a tots i independència per a, si més no, els catalans. Tanmateix, els hi he escrit això que segueix, i no crec que a partir d'ara m'admetin al seu club...:

"SALUT I INDEPENDENCIA" començant els concerts a les 23,30h ? Per a la salut, res de bó; i quant a la independència, ves que no arribi el dia de la mobilització i agafi a tot el nostre jovent begut, dormint la mona o encara resacosos!!...

"Salut i Independència": estem en una societat en què les paraules van perdent el seu valor i el seu significat. Cridem salut tot passant la nit sense dormir i bebent sovint més del raonable, i cridem independència perdent les forces en aquestes nits sense fi. Crec que els revolucionaris de fa 100 anys quedarien ben astorats d'aquesta forma de lluitar per allò que creiem just.

De fet, crec que les festes d'aquests que dominen el món (el nostre món. Les nostres vides) duren una miqueta menys que aquestes altres. Ells han d'estar en forma per seguir guanyant dinerets al matí següent. Mentres els altres dormen.

Si una notícia senzilla la tergiversem així, ai carai....

Escoltat a les notícies de "El matí de Catalunya Radio" el passat 8/8/11 en relació a la programació dels concerts i festivals d'estiu per arreu de Catalunya:

"La mala notícia és que el saxofonista Maceo Parker ha cancelat la seva actuació a (no recordo la població) degut a que ha estat hospitalitzat a Dinamarca"

Voleu dir que la notícia no és que "la mala notícia és que el saxofonista Maceo Parker ha estat hospitalitzat a Dinamarca. Degut a això, s'ha hagut de cancelar la seva actuació a (on sigui)" ?.

La conseqüència és la mateixa, però de ben segur que al pobre Parker li hauria fet més gràcia que hom esmentés el problema de salut de la persona abans que no pas el problema de què un determinat nombre de persones no poguessin gaudir del seu concert. De fet, estic segur que això també li deu haver amoïnat a ell també.

Pel que fa a la periodista, encara bó que la -mala- notícia no va ser: "Per culpa de què l'artista s'ha mort abans de l'actuació, el públic va haver de quedar-se sense escoltar-lo"

Mare meva, quin nivell !!!

dilluns, 20 de juny del 2011

SINGULARS: Joan Melé - sots director de Triodos Banc

Us deixo el video de la entrevista d'aquesta nit al programa Singulars, del Canal 33, a Joan Melé, sots-director de Triodos Bank, banca ètica.

Nosaltres i tenim la major part dels nostres estalvis, i com a mínim ens assegurem que aquests vagin a parar a projectes d'economia productiva, ètica, de respecte al medi ambient, cultural, o a prèstecs personals que no són abusius.

Són 45 minuts malt comptats, però vàlen veritablement la pena.

Ah, i espero que es vegi l'actuació de la Sant Andreu Jazz Band. No us la perdeu!!



dimecres, 15 de juny del 2011

Una altra prova: Slideshare.

Aquesta és una prova d'incrustació d'una presentació de prova a Slideshare.

No m'ho tingueu en compte.....

dilluns, 6 de juny del 2011

EN OBRES...

Tinc el facebook en construcció... Endinsant-me en el món del 2.0

Quin vertigen!!